Kill the TV Kill the TV

Kill the Fest: nit sinergètica

Al meu tocadiscs gira “Brighter”, el fenomenal doble LP dels Jupiter Lion que vaig poder comprar en mà als susdits en un concert a Magazine. Mentres, intente la difícil tasca de sintetitzar tot el que se’m va suggerir per a aquest post. Moltes són les qüestions a tractar, moltes són les persones de les quals parlar, molts són els projectes, passats, presents i futurs dels quals divagar, però poc és l’espai virtual del qual dispose i pobre el meu sentit de la síntesi. No obstant això, aporte aquestes línies per a enriquir, encara més si cap, aquest esdeveniment i aquest cuidat bloc.

Captura de pantalla 2016-04-07 a les 8.56.04

No vos esglaieu, açò no serà un exercici de fel·lacionisme entre col·legues, però avance que si escric aquestes paraules és perquè Ferran i Iñaki ho mereixen. No només a nivell personal sinó també a nivell professional, ja que tenen una gran passió per allò que fan, un esperit cultural marcadament “underground” (per molt que els pese a alguns aquest terme) i un afany per fomentar l’escena local, l’efervescent escena valenciana actual, que desborda creativitat i de la qual em declare adorador absolut. I açò és tot un exercici de valentia hui en dia, digne d’admirar i també d’envejar (recordem que vivim a Espanya).

Vaig conèixer a Ferran en un curset a la UV. De seguida vam connectar. El primer dia del curs, entre densos conceptes de màrqueting digital, vam captar l’energia que l’altre desprenia i ja vam forjar una d’aquelles amistats de les que, ja en eixe precís instant, saps que perdurarà en el temps. El dijous d’eixa mateixa setmana vam coincidir a 16 Toneladas, una sala que està fent un treball enorme, en un concert de Lost Fills i Mox Nox (genials ambdues bandes per cert). Poca gent però la suficient. Allí vaig conèixer a Iñaki, i ells al meu germà Ricardo (my true brother). Altra connexió immediata.

Ara sona, amb elegància, “Dopplergänger”.  Als lleons ja els coneixeu de sobra a València. La seua psicodèlia electrònica i kraut ha meravellat a tot l’Estat Espanyol i la veritat és que estic intrigat per saber per quins camins ens portarà la seua sessió, a partir de les quatre del matí, hora per a “vagos y maleantes”. Darrere dels plats del Club Gordo, una nova referència a la ciutat que aposta per l’electrònica de qualitat i que espere que visca per molts anys, dos dels seus components, Sais i Gonzo in Vegas, ens delectaran en format de dj set. A Sais en solitari ja l’he pogut ballar en alguna vegada. Si la memòria no em falla, també ens va visitar a Alcoi en alguna festa Insònit.

Acaba la peça kraut i em dispose a canviar el vinil. Gira “Still breathing but already dead”, l’EP que ha editat El Segell del Primavera als The Suicide Of Western Culture, que conté una remescla ni més ni menys que de The Field. Amb això ja podeu imaginar per quines òrbites estan menejant-se aquests rubinencs. Acaben de marxar fa una estona de ma casa, a Alcoi, on han passat el cap de setmana menjant bajoques farcides i coraeta, ja que tocaven a un festival a Metro, on han presentat el seu nou treball en forma d’atronador directe.

El meu fals brother i jo els vam conéixer fa uns anys, allà pel 2009, a la Mostra Internacional de Música y Audiovisuales Avanzados (MIMAA). Nosaltres vam tocar dijous, ells ho van fer dissabte junt a King Midas Sound i Andrew Hung (Fuck Buttons). Acabaven de traure el seu primer disc, una meravella sonora que en directe es multiplicava i que els va situar de ple en el panorama “indie” estatal (no indietex sino independent). Nosaltres ja feia 3 anys que anàvem pel món, però d’una manera molt amateur: aquesta és la nostra primera experiència musical i hem començat des de 0, anem creixent “step by step”, mentre que ells tenen a l’esquena una sòlida trajectòria amb altres bandes i projectes. Des dels inicis dels nostres temps hem sigut comparats, per ser de les poques bandes d’electrònica (per sort actualment ja hi trobem un grapat més), per ser un duet, per l’obscuretat de les nostres propostes, per tractar temes polítics i socials en el nostre imaginari, per dur visuals en els directes…però cal dir que TSOWC, des del primer moment, ha sigut una banda molt pro, mentre que nosaltres estem ara mateix, després de tants anys, donant eixe pas. Altra diferència entre les dos bandes és la música. Semblant, sí, però molt diferent. Els dos tenim influències comuns, determinats estils de música electrònica com la IDM, el techno, l’electro, el ambient i moltes més que es poden escoltar a les nostres produccions; també el punk i el post-punk, tant en el só com en la posada en escena, ja que en certa manera, tots provenim dels mons del “no future” i ens hem sentit més tard fascinats per la nova ola. Però la diferència principal en el nostre so és, al meu parèixer, la classe amb la que ells materialitzen la música, amb molta més elegància que la que ho fem nosaltres. I ací assumisc part de la culpa i/o responsabilitat degut a les meues fosques, adrenalítiques i violentes influències. Sort que el meu company Francho em porta a la llum de vegades. Perquè això és WANB, el punt en el que els nostres imaginaris conflueixen, el lloc on es troben els nostres gustos musicals, que en són molts i molt variats, per cert, però jo sempre tinc certa tendència a l’extremisme. I WANB també són les linies de guitarra i baix de Blai i Rafeta, cada vegada més involucrats en la composició dels temes, cada vegada més WANB, i fins i tot amb Toni, el millor bateria del País Valencià, amb els seus ritmes a la bateria, a pesar de que a partir d’ara, per temes professionals hàgem de prescindir d’ell en la gran majoria de les ocasions. Al proper disc, que eixirà cara el 2017, els nostres ritmes tornen a ser 100% sintètics.

Captura de pantalla 2016-04-07 a les 8.55.35

Tornant al MIMAA, recorde que malauradament vam poder parlar molt poc amb els suïcides.  A ells els tocava fer la prova de so i vam voler molestar el més mínim. El segon encontre es va donar ja un temps després en un Low Festival amb JuanCar de Screenwarriors, vj dels WANB, que està amb nosaltres des de el primer bolo. Ell coneixia a Juanjo del món del veejaying i ja vam tenir uns minuts més per a poder conversar amb ells. De nou va succeir, altra connexió immediata. Des d’aleshores va començar a forjar-se, primer virtualment i després físicament, una amistat genuïna i a organitzar-se per terres llevantines els concerts “Error del Sistema”, on vam fer, a pesar de tenir moltes dificultats tècniques, un del concerts més memorables que recordem amb un “sold out” en La Residencia, temple per excel·lència de la més salvatge moguda valenciana. I més memorable encara va ser la post-festa, i la post-post-festa, que va acabar de reforçar eixa amistat (les post-post-festes dels WANB sempre són Mel de Ca Telm). Ens hem vist poques vegades, però les necessàries per a saber que aquesta gent val molt la pena. Gent autèntica, sense pose ni “postureo” a pesar de que, per a que anem a enganyar-nos, les seues músiques atrauen a un sector de “modernos”. Doncs ells no ho són. Són gent de barri i a molta honra, amb un fum d’experiències enriquidores per contar i posseïdors d’una cultura immensa, sobretot en el món de la música, l’audiovisual, la tecnologia i també de la bona vida, que és important, collons. Tenen una actitud honrosa, com la tenen Kill The TV, actitud amb la que combreguem els WANB. I és important en un món, el de la nit, el de la música electrònica, el de “l’artisteo”, que tant  necessita d’aquesta actitud, enlloc de l’acritud que sol imperar en estos contexts.

Per què vos solte aquest rollo que potser no interesse a ningú? La resposta està al nom del post. La SINÈRGIA, aquella qualitat que fa que la suma de diferents components resulte més potent que tots ells per separat. Aquest és el vertader motiu d’aquest post, d’aquesta festa: la suma de dos potents directes d’electrònica, d’una qualitat internacional (i cite a Iker Jiménez quan parla del benvolgut Felix: “que tuvo la desgracia de nacer español para no ser considerado a nivel global”, o alguna merda així), junt amb dos bones sessions d’experimentats dj’s, més l’impressionant que pot arribar a ser el Club Gordo quan està a desbordar, més la bogeria de tota la nostra crew, més el comando Jager que ens farà volar a tots per l’aire amb les seues maleïdes provetes, carregades pel mateix dimoni i, per últim, la suma d’aquestes experiències personals que vos he contat i que diuen que més que un festival, Kill The Fest serà una gran festa d’amics i de gent noble, on imperarà el bon rotllo i la bona música. Tot açò se suma i es multiplica per 1.000 gràcies a l’efecte de la sinèrgia. Serà una nit memoràble. Long live to Kill The Fest.

Captura de pantalla 2016-04-07 a les 8.54.38

Pic by J. Furia

I concloc el post amb una frase de Chucho que podeu llegir a la web de Kill The TV: “Lo mejor de nuestras vidas está por llegar”. Efectivament, el divendres 15 en Club Gordo 😉

Damià Llorens (We are not Brothers)

Compartir

+ News