Kill the TV Kill the TV

Post-música, pre-música o el que faça falta

 

Mi Sostingut, dos paraules calen només per motivar una entrada al nostre blog. I és que este grup valencià paga la pena. He de ser franc: mai he vist en directe la banda sencera però amb el primer disc “Projecte Escolopendra” em deixaren una mica tronat i amb el directe que ens va regalar fa uns dies el seu cantant i compositor, Josep Artés, confirme les meues sospites: són la polla i espere que arriben molt, molt lluny.

Feia temps que no m’ho passava en gran en un concert. Sé que no és imprescindible riure ni partir-se el cul però ajuda i molt a ser més feliç. I quan l’humor no és gratuït, amb un tiny surrealista i absurd, la cosa ja pren una altra dimensió.

Fer mofa i befa d’escenes qüotidianes, riure’s d’un mateix, lloar personatges sesuts del món de la ciència i les idees més elevades. En definitiva i com diuen ells: el subtil fil que uneix Carl Sagan amb Bernat i Baldoví. Una manera d’abordar la cultura molt a la valenciana. Allò que mai va aconseguir fer Canal 9 durant tota la seua existència per la miopia d’uns governants enfeinats en altres negocis. Em venen al cap de sobte Gilbertástico i Hidrogenese.

foto mi sostingut

I tot este missatge absurd, amb un embolcall de pop actual i fresc que no desentona gens ni mica amb les noves tendències, cosa improbable fa unes quantes dècades on la gran majoria del pop cantat en valencià anava de la mà de les subvencions, era previsible i avorrit i s’assemblava en excés al germà major català, amb les mateixes mancances. Sempre, clar que si, amb honroses excepcions.

bandcamp mi sostingut

Artés va prendre el micro davant d’amics i coneguts i va fer un exercici d’»striptease»emocional que molts «pop-stars» consolidats voldrien fer ara mateix. Amb una eloqüència entre tema i tema que valia tant o més que les cançons. I es va permetre el luxe d’inventar una etiqueta per a tot allò que estava fent: pre-música.

Jo crec que això només ho poden fer o bé els més grans o els que estan en procés de créixer, sempre i quan l’escenari siga el més oportú. Diuen que cantar en pijama i davant dels amics ajuda. Això mateix va passar. L’actuació s’emmarca dins el cicle «Concerts al Pis», una iniciativa d’un grup de joves de comarques que viuen a València.

Un cicle cuidat, ben programat i amb un ambient que ho val tot. Per on van desfilant els nous valors de la música valenciana, cantada en valencià. Si València no fa res, ho farem nosaltres per ella. Esta iniciativa i moltes altres confirmen l’estat de gràcia de la cultura, la música i les arts a la ciutat de València, on l’autogestió guanya per golejada a la cultura oficial. Amén.

Compartir

+ News

Deja una respuesta