Kill the TV Kill the TV

De l’amor i la música

Heu estat enamorats alguna volta? Saps d’allò que no pots pensar en altra cosa? D’un amor irrefrenable, addictiu, adolescent, epidèrmic, còsmic. Molt bé, doncs, això és per a mi “If you’re feeling sinister” el segon (o primer, segons es mire) àlbum de Belle & Sebastian. I això és degut a molts motius, no només el musical, òbviament. Ara mateix, fent memòria, crec que no he escoltat tant un disc a la meua vida com eixe. Ni de la mateixa manera, clar.

Aquell amor adolescent me’l va presentar en una festa un gran amic japonés, Joichi, amb el qual he compartit tantes i tantes cançons. I sonava tan, tan, tan a prop que podia escoltar com em cantaven a l’orella. Ens separàvem només 67 kilòmetres (o 41 milles, com deien ells) en aquella Escòcia humida dels 90 que ha deixat una arruga al meu cor com una autopista de dos carrils.

I d’allò prompte es compliran 20 anys. I tornem a la pregunta del principi. Si heu estat enamorats alguna volta, s’haureu desenamorat també. Que alce la mà dels que esteu llegint açò qui porte més de 20 anys enamorat de la mateixa persona. Algú hi haurà, clar que sí, però potser en són minoria. Així és que ací, en esta tribuna, públicament em despulle i declare que ja no estic enamorat, que la nostra història s’ha acabat. Que no és cosa de hui, que ve cuejant des de fa uns anys i que ara s’ha fet efectiva.

foto (8)

Ja res tornarà a ser com aquell primer disc, que ja mai més em tornaré a comprar tots i cadascún dels singles, de les reedicions, de les recopilacions o DVD’s. Que ja mai més un viatge d’estiu s’adequarà a una gira, que mai més estaré hores i hores esperant una foto amb Stuart.

Però, tant en l’amor com en la música, sabeu que el MAI és una paraula prohibida. Així és que fa uns dies acaba d’eixir l’últim disc dels de Glasgow, “Girls in peacetime want to dance” i amb un nom tan evocador com este, no he pogut resistir-me de comprar-me’l.

I què ha passat? Que penseu, que ha tornat a sorgirt l’amor? Que tornem a viure una aventura com aquella tan bonica? Doncs, no, ha passat el que havia de passar i és que continue penjat de la música (això si que és difícil que canvie) i continue emocionant-me quan escolte vertaderes cançons POP, però ells ja no són el meu ullet dret.

I este disc, a diferència dels últims, en té unes quantes. “The Party Line” és la primera, la més funky-disco per entendren’s. La segona és “Enter Sylvia Plath”, una mena de techno-pop 80’s destinada a la pista. I, la meua preferida, “The Book of you” que m’arrepreta i em fa un forat a l’estomac, com feia anys. Així és que ja no estem enamorats però continuem estimant-nos. Res que no sapigau.

Compartir

+ News